Rescatada també del zoo clausurat d’Almuñécar, l’estiu de 2008 portem al Parc del Garraf una manada de set ponis pottoka. Un poni rústic i molt antic que pensem que es pot adaptar sense problemes a viure al Garraf tot l’any. Aquestes ponis van passar les primeres setmanes en un tancat de recepció, per ser alliberades en un tancat de transició de 30 hectàrees. En aquest espai s’ha pogut fer l’estudi del Grup de Recerca del Parc i la Fundació Miranda amb l’UAB, per valorar l’impacte d’aquests èquids a la vegetació, i la seva singularitat respecte al cavall. Hem observat que a part de pasturar les carceres, arrenquen el carç i es mengen l’arrel, la qual cosa pot ser molt beneficiosa per la biodiversitat, donat que són un factor limitant d’aquesta planta que ha colonitzat tot el Garraf.
​
El nostre ramat està integrat per un mascle a qui es va practicar la vasectomia per controlar la natalitat i evitar el desequilibri per un increment no desitjat de la població, i sis femelles d’edats ben diferents. Es tracta d’un grup natural ben cohesionat i per tant amb gran capacitat d’adaptació, d’organització i supervivència, que ràpidament s’ha apropiat de l’espai del qual disposa.
​
Actualment, un any després de la seva arribada, les pottoka ja pasturen les 400 hectàrees del Par del Garraf. El Projecte Pottoka comença a agafar forma, tot i que encara està en fase de definició i d’expansió.

Tercer informe sobre el Parc Natural del Garraf

Jordi Bartolomé Filella
Departament de Ciència Animal i dels Aliments. Universitat Autònoma de Barcelona.
31 de juliol de 2019
Enllaç

Garraf és un territori sensible, amb sòl calcari, poc profund i vulnerable a l’erosió, i on viuen espècies amenaçades com la tortuga mediterrània que necessita sòls de textura no compactada per poder fer els seus nius o forats de posta.

Per això i després de deu anys d’experiència amb cavalls en aquest territori, hem triat les ponis pottoka com a èquids ideals per pasturar en aquest territori.

-Al ser de mida petita amb relació als altres cavalls, i com que pesen poc, la compactació del sòl derivada de la seva presència, és mínima.

-També consumeixen menys aigua, la qual cosa és fonamental en un territori amb pocs recursos hídrics disponibles, on, d’altra banda, l’herbivorisme és imprescindible per reduir el risc d’incendis i contribuir a crear un paisatge resilient i biodivers.

-Al Garraf, l’estepa mediterrània ha estat colonitzada pel carç o càrritx, espècie vegetal de la família de les gramínies. El cavall és l’únic gran herbívor que tenim a l’abast, que devora aquesta planta, i en concret les pottoka sovint l’arrenquen i després d’esprémer l’arrel, deixen les tiges escampades a terra en forma de mulching o coberta vegetal. Això afavoreix la vida del sòl.

-A més la seva antiguitat i rusticitat, les fa molt resilients i adaptades a introduir-se als boscos i abastir-se dels recursos necessaris per al seu benestar. Originàries del País Basc, i família d’altres línies de ponis o cavalls de mida petita com les asturcones, han estat històricament dedicades a mantenir els sotaboscos amb baixa càrrega de matèria vegetal combustible.

Tenen, per tant, habilitats consolidades i conservades per transmissió genètica, en la gestió i conservació d’ecosistemes forestals, essent especialment hàbils quan es mouen en aquests contextos.

Les seves capacitats ens meravellen!